20/1/07

RACC, salvavides invisible


Estic convençut que pels que em seguiu, el títol d’avui us semblarà com a mínim rar. Doneu-me un vot de confiança, veureu que segueix la mateixa línea de sempre: apostar per la previsió, la prevenció i la planificació.

No val a badar, fem el què fem, i estem on estem, ho hem de tenir molt en compte.

Com en altres ocasions, la meva intervenció es basarà fonamentalment en un exemple que he viscut de principi a fi, amb connotacions personals molt especials per a mi.

Mireu, com la resta de mortals, a principis del 2005 ja feia càbales pensant on aniríem de vacances. Quedava molt temps per davant, per la qual cosa no hi hauria problemes en planificar-ho bé.

Després de calcular el preu del vol, de l’estança i dels llocs que volíem visitar, vam decidir anar a Nova York.

Veient que no hi ha conveni sanitari amb Espanya, vam optar per contractar una assegurança que ens cobris en cas de patir una malaltia o accident estan allà. Aquest era un aspecte, perquè s’havia de tenir en compte també una possible anul·lació del viatge. I dit i fet, vam contractar aquesta segona opció. Això era fer les coses ben fetes: una bona planificació, deia jo.

Després de deu dies d’estar allà, una trucada telefònica faria tambalejar els meus ciments: Josep Lluís, heu de retornar immediatament, el teu pare ha sofert un infart cerebral: un ictus. Podeu imaginar-vos el que significava això, el temps era or.

Ho recordo com si fos ara. En aquells primers moments, vaig posar en marxa la sistemàtica amb la que actuo professionalment davant una emergència. Sobre la taula les pòlisses d’assegurança contractades, la cartera, la visa, el DNI, el passaport, i una llibreta per prendre nota. A continuació vaig trucar a la seu d’una important companyia d’assegurances a Madrid. Després d’explicar el succés, i demanar l’anul·lació del vol de tornada, la veu que hi havia a l’altre costat de la línea em deia: “lo siento mucho, pero ustedes han iniciado el viaje, por lo que no hay nada que anular”, estupefacte li vaig dir: “pero, ¿el viaje no se compone de dos partes, la ida y la vuelta?... no señor, lo sentimos y adios va ser la seva resposta.

Podeu imaginar la cara d’estupefacció que ens va quedar. Nosaltres havíem previst, havíem planificat, però ens havien deixat tirats. Novament davant la taula, estudiava les possibilitats de cercar un vol de tornada. En aquest moment vaig recordar que soc soci del RACC. Perquè no trucar i explicar el que em succeïa?, i així va ser.

En aquest moment, s’iniciava un fet que no oblidaré mai mentre visqui.

Trucada a la seu del RACC, allà vaig explicar el que succeïa. A diferència de la trucada anterior, la persona es va posar en la meva pell: Sr. Pouy, digui’m a quin hospital han dut el seu pare, es tracta de veure la urgència del seu retorn. Deu minuts més tard em trucaven amb el següent missatge: ens han confirmat el seu estat, es d’extrema urgència, tractarem de fer-lo arribar a vostè i a la seva parella el més aviat possible.

A partir d’aquest moment, es van posar en marxa tots els mecanismes del RACC per fer-nos tornar a casa. Al cap d’una hora, teníem els nostres passatges de tornada. No n'havien passat ni quatre, que la meva parella i jo pujàvem a un avió que ens duria directament cap a Barcelona.

Arribats a aquest punt, permeteu-me que us digui que pertànyer al RACC és preveure, prevenir i planificar en molts àmbits de la nostra vida. Aquesta entitat que fa més de cent anys treballa per acompanyar i donar seguretat als conductors, ha entrat també en moltes altres facetes del nostre dia a dia: educació viària, viatges, avaries i accidents a la llar, metge al que li pots fer una consulta les 24 hores del dia, autoescola, escola de vela. Bé, un veritable ventall d’opcions.

Jo ho vaig encertar el dia que em vaig fer soci del RACC. Mireu, el que van fer amb nosaltres no s’agraeix amb paraules, però encara menys podré agrair la condició i el tracte humà de totes i cadascuna de les persones del RACC, que es van posar en contacte amb mi una i altra vegada: abans de prendre l’avió a Nova York, a l’arribada a Barcelona per interessar-se pel nostre estat, per dir-nos que hi havia esperant-nos un taxi per acompanyar-nos a Blanes, en definitiva, per dur-nos a casa i donar-me l’oportunitat de d’acomiadar-me del meu pare.

Gràcies

2 comentaris:

MC ha dit...

Només tres coses:

1. tot i que una de les teves virtuts és no pecar d'imprudent, caldria que féssis públic el nom de l'asseguradora, d'aquesta manera potser ens evitaries més d'un mal tràngol amb la mateixa.

2. el RACC, tot i els seus defectes i mancances, és possiblement un dels millors "clubs" del món, en vaig formar part fa uns anys i en puc donar fer.

3. ja has repetit el viatge a Nova York? Te'l recomano.

salut Josep Lluís

Josep Lluís ha dit...

Bona tarda Albert,

Donat que el cas es troba en situació "sub judice", permete'm esperar la resolució del mateix. Aleshores prometo donar el nom de la companyia que ens va deixar a terra. Amb molt de gust!

Una abraçada